I si el comissari no és més que un fracassat? Un tipus sense creativitat ni originalitat. Un saquejador que fa del cut&paste la seva arma. I que sense camp embut és capaç de xuclar la sang dels altres o de construir amb trossos d’altres. El comissari d’exposicions s’ha convertit en un dels agents més destacats en l’entramat que configura l’art contemporani. És una activitat híbrida, que crea ponts entre altres artistes, les seves obres o altres produccions culturals i el públic. Així, exerceix un treball de mediació. Al mateix temps, molts comissaris també són crítics d’art i la seva pràctica es relaciona amb l’escriptura i la reflexió sobre l’art i la cultura. I finalment, el comissari té una variant creativa i es relaciona i identifica directament amb algunes pràctiques artístiques. Molts artistes han de fer del talla-i-pega o de la citació una part fonamental del seu treball.

El comissari, amb un discurs i les idees embastades a través de les produccions d’altres, també pot ser vist des de l’òptica de la cita, el talla-i-pega i l’apropiacionisme. Continua així amb la llarga tradició de l’art contemporani ancorada al collage i al ready-made. Citar, retallar i pegar, apropiar-se del que fan altres és la base del comissariat. I totes elles són pràctiques que parlen d’un autor fragmentat, fet de trossos aliens, prefabricat, fluctuant i transparent. De cas, l’apropiacionisme i la mort de l’autor no eren els principals desafiaments de les avantguardes, del collage, al ready made? La tasca del comissari suposaria llavors la continuació dels anhels de les avantguardes?